CRESTA DES PUIG DE N’ALI.

                Es dinar havia estat molt molt molt brut i molt covent (sa imatge den Juli i en Carbonell amb un recipient carregat de “menjar de morena” ja s’ha convertit en una imatge clàssica des dinars bruts), a més l’havíem allargat fins a les 11 des vespre afegint brutor a una base ja de per si no molt neta. Amb sos ulls un poc vermells i inflats (de cansament, clar!) ens disposàvem a pujar als cotxes i arrancar cap a cases, però aquell era un moment en que tot te surt i sa nostra ment corrompuda de muntanyes en va fer una de ses seves… sabíem que havíem fet brut i volíem desintoxicar!

Galmes: Joan, dema… que fas?

Roig: Res tio, feim algo?

G: Un poc de clàssica… no estaria malament!

R (que es tio mai amolla): Fet, podem fer un poc de crestota a n’Ali?!?

Cresta des Puig de n'Ali

                No sabíem on mos ficàvem! L’endemà dematí a Ca Na Mates no érem persones, ulls calapoters i boca seca eren una característica comú. Varem decidir no apretar en excés, per tal de ser a la vila es migdia i en Joan estar un poc per ca seva abans de partir cap als Alps a esquiar.

                Després de un bon panet de Bacon regalimant oli dins es plat mos disposarem a partir. Varem deixar es cotxo a nes Coll de Sa Bataia, on començarem a caminar seguint un croquis elaborat per en Toni Riscos i un mapa topogràfic. Després de una horeta de caminar arribarem a peu de cresta i mos disposarem a arrancar, ja amb sa intenció de abandonar per un lateral dues horetes mes tard.

                Com que segons un croquis que varem aconseguir del blog ullsdetramuntana, el pas més difícil de la cresta era un pas de IV al principi de la cresta vam decidir no dur els moixos. Vaig començar jo de primer a aquest llarg i el vaig fer per la línea de màxima cresta. No sense dificultats vaig arribar a la reunió que vaig montar després de uns 30 metres de llarg a una còmoda repisa que hi ha. Al cap d’una estona de bufar i alucinar per la bellesa de la cresta va comparèixer en Roig de per esmitx de ses penyes dient, “tu, això es un puta desfalco!!!”. Es vera, es llarg és bastant aeri i molt “disftutón”, no mos esperàvem que fos tan entretengut! Mos va recordar s’ experiència que havíem tengut s’estiu passat a sa Cresta dels 15 Gendarmes al pic de Alba, que varem disfrutar com a enanos.

Primer llarg de IV, molt aèri. 

                Després de una estona de avançar en ensamble curt sense seguros intermitjos per terreny molt fàcil (molt aeri, però sense dificultats) varem trobar un bon lloc per abandonar i varem decidir fer-ho abans de que sen’s tiràs el dia damunt.

                Havíem quedat convidats a tornar. L’entorn era espectacular i l’activitat realment val la pena. Així, a la seguet setmana que donava bon temps, en un dia de descans de deportiva, vam decidir fer una segona tentativa. Aquest pic érem es Col·lega i Jo. S’intenció era la de anar practicant totes les tècniques de assegurament i millorar els nostres coneixements de clàssica, a més de fer cim.

                Es dia va sortir lleig, molt lleig, fent boirina durant tot es camí fins a nes coll de Sa Bataia. Com que som un poc trutjes i mos agrada massa es brut no varem tornar enrere i en menos de una hora de caminada érem un altre pic a peu de cresta 100% motivats. Era un dia obscur i sabíem que hauríem de sofrir fred i molt de vent, hi havia tots es ingredients perquè fos una expedició 100% 4 grapes. Es Col·lega va arrancar de primer i va montar la reunió allà mateix on jo l’havia montada el darrer pic. Quant tot va estar a punt jo vaig partir i he de dir que vaig sofrir molt mes que es pic que ho havia fet de primer.  Varem seguir per amunt en ensamble curt i vam recuperar el cordino que havíem empleat en Roig i Jo per rapelar fermat a un pi.

Autorretrato chungo

Molt de fred i vent

Es Collega perdut dins es primer llarg. 

                Aquí hi havia un pas exposat i vam allargar la corda per anar ficant uns seguros entre un i l’altre, però avançant fora montar reunions. D’aquesta manera vam arribar al primer ràpel, damunt una placa tombada de III+. L’instalació eren dos claus rovellats, hi varem montar la corda i la varem tirar cap allà on hi havia més altura (fallo, fallo, fallo!)per fer el ràpel el mes llarg possible. Vam rapelar sense complicacions. Es Col·lega se va disposar a tornar-se posar tots els hormetjos mentre jo recuperava la corda, però... Va passar! Sa cora no venia! Estir jo... no! Estira es Col·lega... No! Axo domés té un nom... 4 grapes!

Moment 4 grapes total, es Collega intentant recuperar una corda enganxada.

Espectador de luxe mentre baixavem la corda. Aquest ho va pasar mes puta que noltros. El pobre se veu que va ficar els banyons al forat de la rejilla i no els va poder treure ni anvant ni enrere.  

Després de una estona de flestomar (crec que es Col·lega no va perdre sa calma) varem optar per estirar-la entre tots dos amb es tibloc i uns mashard. Merda! Es tibloc se va carregar sa camia de sa corda! Buuuf! Els ànims estaven calents... després de una llarga estona de fer es mè per allà baix, vaig dir s’ha acabat! I vaig partir fora encordar a cercar sa corda per una pujada molt fàcil que hi ha a l’esquerre de on férem es ràpel i que es per on s’ha de baixar en teoria. Es fallo es que varem fer una novatada, per allà on vam tirar sa corda, aquesta quedava tancada amb es maillons que hi havia a nes claus. La vaig tirar per on tocava, vaig fer el ràpel per on havia pujat i la vam recuperar fora problemes. Moment de reflexió!

Platano vei... sense comentaris!

Varem beure un poc de pixum calent des termo (es Col·lega diu que era té, jo tenc es meus dubtes...) perquè ja no mos sentíem ses mans des fred que teníem. Era tard... i varem tornar fer de 4 grapes:

Col·lega: que, que feim...? (pregunta d’aquestes que fa per no tirar tot sol, ell tenia ben clar que no volia baixar d’alla, no en aquell moment)

Andreu: no se deixa sa bruta... però li farem!

Li vaig donar una resposta seva (vaja mestre que tenc...)! Va ser un encert. En aquest punt sa gent sol tirar per la dreta evitant la màxima cresta, però noltros no mos permeterem aquest luxe... vam tornar fer un llarg per la part esquerre de l’esperó. Es Col·lega va tornar anar de primer i va fer es llarg mes guapo de tota sa cresta. Comença amb un diedre que el calificaria de III+ i IV-? I acaba en una reunió que hi ha montada amb dos claus a un dels trams mes afilats de la cresta. Quant hi vaig arribar es Col·lega estava mort de fred! Sense sentirse ses mans i amb una cara... un cromo, vaja! Va treure es plomes de dins sa seva maleta de sherpa i jo vaig partir corrent per amunt fent un altre llarg que devia ser de III.

Es Col.lega a sa reunió des llarg més guapo de tota sa cresta. 

Escalant per esmitx de ses pedres. 

Jo arribant al pas mes aeri de tota sa cresta. 

Es pas...

Tot duna que vaig poder vaig montar reunió  amb un arbre i un friend, mos varem tornar reunir i per amunt! Sa fosca ja s’acostava i noltros no sabíem ni on érem, però érem on volíem ser! Vam anar tirant i escalant el mes ràpid que poguérem fins que arribarem a la següent instal·lació de ràpel. El vam fer, vam recuperar la corda i el dia no ens va permetre seguir més. La fosca ja ens havia agafat. Ens posarem el frontal perquè ja feia fosca negra i començarem a ensumar per arribar baix de la pedrera que hi ha al costat de la cresta. Ensuma que ensuma varem arribar al cotxe, esgotats però amb molta més experiència que quant l’haviem deixat al matí.

Cata de gintonics

Va sorgir l’idea de anar a fer dues tapes a Ca’n Covent per brufar s’aventura. No va haver fet tapes perquè era divendres festiu, però... en Toni havia posat una nova carta de gin tònics (com diuen es forasters “a falta de pan, buenas son tortas!”). A més allà hi hagué en Pepet de na Fornera i en Toni Mena i varem tenir una agradable xerrada tocant Alemania, Alemanes, moments per sa muntanya den Pepet... juntament amb una “abundant cata de gin tònics”.

L’objectiu de tot muntanyenc- alpinista (o no se on se mos engloba), no estava complit. Quedava el cim! N’Ali per la seva cresta, se resistia, no se deixava... però es 4 grapes el varem forçar.

Tot duna que en Roig va tornar ser per sa roqueta, ho vam tornar provar. S’equip inicial estava am ganes, sabíem com ho havíem de fer... i ho vam tornar provar. Varem partir més prest que es darrer pic i aquesta vegada si, es dia acompanyava. Feia un sol perfecte, domés un molest ventet (típic a parts tan exposades) ens recordava que no érem a sa platja. Se torna repetir es protocol, cotxe fins a nes coll, aproximació fina a nes pas de n’Arbona, primer llarg, ensamble, ensamble am seguros, ràpel (aquest pic fent de cans veis i rapelant per on tocava), llarg preciós amb el diedre i l’exposició, ensamble, ensamble amb seguros i ràpel des d’on havíem abandonat el darrer pic am es Col·lega.

en Roig a nes pas

Que putes hi havia alla dalt?

Maliquita edlensis... 

Estavem totalment coordinats i s’horari que duiem era perfecte. Fent els llargs haviem volat, a les reunions i canvis de material també i havíem apurat més els ensambles amb sa corda curta fora seguros, que són sa forma més ràpida però també la més insegura de progressar. Aquesta tècnica usa el pes dels components de la cordada per aturar una caiguda del company, es a dir, si un cau cap a la dreta de sa cresta... l’altre se tira cap a l’esquerre fent de contrapès, fàcil, no? Molta gent prefereix anar fora fermar perquè si un cau, no arrastri l’altre. Com que noltros som una cordada, no dos desconeguts que mos fermam un a cada cap de corda, vam preferir anar així per tal de si un té un fallo, l’altre al menos tengui opcions de actuar per salvar-li la vida, encara que sigui posant la seva en perill.

Després del ràpel de on abandonarem am es Colega, la majoria de gent tambe cerca lo fàcil per la dreta de la cresta. Noltros tampoc ens permeterem aquest luxe i tirarem per l’esquerre fent una petita escalada que devia ser II+ o III i vam seguir per la màxima cresta tot el temps. Arribant al final de les dificultats férem una exposada travessia per la dreta de la cresta amb un pati que llevava el singlot! Sort que hi vaig poder ficar un bon fisurer i un friend entre en Joan i Jo, aquests dos elements ens donaren la seguretat per continuar el pas. Varem avançar fora desencordarmos fins ja casi al cim de n’Ali on en Roig, en el seu objectiu de anar per la linea de màxima cresta va resoldre un pas de Boulder que s’hi va aferrar amb ses dents i tot!

Aquests dibuixos estaven a nes llibre de visites, vaja craks que pujen per aqui dalt...

S’ambient ja era de cachondeo i així arribarem finalment al puig de n’Ali per la seva cresta, amb un horari boníssim. Varem fer un escrit a nes llibret de visites, varem berenar un poc, ens vam desencordar i varem arrancar per avall, correguent gairebé des des collet que hi ha a baix fins a nes coll de sa Bataia.

Un dia perfecte on vam culminar una aventura que havia començat 15 dies abans amb es nostro primer intent. Va costar, però finalment... després de molts bons moments 4 grapes totals varem fer cim.