Clàssica al Cornador petit

Com que hem recuperat en Gorfes de l'exili, per celebrar-ho sense alcohol vam decidir anar a fer una clàssica . Vam anar a escalar al Cornador Petit, és la bèstia de muntanya que es veu damunt Sòller. Es diu el Cornador Petit, perque devora hi ha una altra muntanya que encara és més bèstia que aquesta i que és el Cornador Gros, algun dia els 4 grapes escalaran el Cornador Gros , però per ara encara no estam preparats.

Èrem 4, en Gorfes n'Andreu, en Pau ( un company de curs ) i jo ( Albert).

Només començar l'expedició ja es va evidenciar que en Pau tenia un nivell que els 4 grapes desitjariem tenir, però que no tenim. Els coneixements d'aquest home són bèstials en qualitat i en quantitat.

En Pau és un guia de muntanya i això es va notar en la seva manera d'enfocar el món muntanyenc. Quan ens explicava alguna anècdota, quan ens deia com haviem de pujar, quan ens traçava la línia a seguir a través de la paret, ho feia de manera que ens quedas clar que a la muntanya, un dels objectius a seguir és la d'adaptar-se a l'entorn i enfocar els imprevists com a reptes i no com a limitacions

Per pujar vam fer cordada de dos, n'Andreu anava fermat a n'en Pau i en Gorfes anava fermat a jo ( Albert) .D'entrada pensavem que en Pau i n'Andreu anirien per la via de l'esquerra i en Gorfes i jo per la via de la dreta , les dues es junten a prop del cim. La intenció era escalar les dues cordades una per cada costat de muntanya

Però aviat vam veure que ens convenia anar tots junts una cordada darrera l'altra, perque la dificultat que ens trobavem era més gran que els coneixements que teniem els 4 grapes.

No estam massa avessats a anar en clàssica i això es notava perque mentres en Pau ja anava encordat, nosaltres encara haviem de cercar el material .

Quan escalam en esportiva normalment tenim por de caure , però sabem que els anclatges de la paret aguantarien el que fòs, quan escalam en clàssica, els anclatges els anam posant nosaltres i n'hi ha qualque un que el posam perque fa 7 o 8 metres des del darrer anclatge que hem posat, i pensam que no aguantaria el pès de la llana d'una ovella. Però el posam perque no hi ha enlloc més on posar res.

Aquesta va ser la sensació en l'escalada que vam fer, la sensació de no poder caure.

Els clàssics sempre diuen que en escalada clàssica està prohibit caure.

És una altra filosofia, no és tan important l'estil, l'objectiu és pujar. Mos aferravem a carritx, arbrets petitons,gratavem per la terra....allà on fòs per poder pujar, si haguessim trobat les mamelles d'una cabra , també mos hi haguessim aferrat ( de bon gust). Mentres anavem pujant, la vista no anava als punts per aferrar-se, la vista anava als punts on podriem posar qualque cosa per assegurar els darrers metres que haviem fet sense assegurar, a vegades 3 o 4 metres, a vegades 10 o 12 metres. Trobavem un mata i li posavem un cordino enrevoltant del tronc sabent que si caiguessim allò seria com enfonyar sa perdiu dins un turmix.

La via estava a l'ombra durant els quatre primers llargs

Al primer llarg ens vam trobar una plaqueta tombada facileta que ens va fer pensar que seria un passeig.....res més lluny de la realitat que ens esperava ...

Al segon llarg ja veiem que era més vertical i suposavem que seria més dificil....vam suar sang, no perque fòs exageradament dificil sinó perque era molt descompost, anavem escalant blocs de roques que pareixia que estaven enganxats a la paret unicament a traves del fang, va ser digne de posar-se a plorar d'emoció quan vam aconseguir superar aquest llarg, en teniem dos i ens en quedaven tres més.....tota una brutor.

El següent era fàcil i el vam superar sense necessitat d'anar encordats. Una altra vegada el Cornador Petit ens donava un poc de peixet.....ens deia.....tranquils nois vos mimaré......

I després al quart llarg s'ens tornava a girar d'esquena i ens entregava el que per mi va ser el llarg més fotut de la via, un llarg que pujaves uns 15 m fins que arribaves a una fisura lateral que et feia desplaçar-te cap a la dreta lateralment, cap a la dreta, més a la dreta , més ... i que l'únic punt d'assegurament era un cordino angular a una punta que estava mig xapada i que quan li pegaves amb el palmell de la ma el sò que feia era un sò buit ... D'aquí s'anava a un petit resalt que no tenia gaire cosa sòlida on agafar-se... puja els peus....un poquet més .....venga un poquet més....no miris per avall, concentra't....venga ....venga...venga...no miris el puta cordino del que estas assegurat....puta agarre aguanta, cagontot, no te rompis....no te rompis....venga...va....ja no queda res...yaaaaaahhhhhh...i sortida a una repiseta que sols hi cabien els peus....i just just.....venga....espera...baixa les pulsacions....respira....venga va!!! que ja hi sóm!!!.....si agafes aquell pont de roca ja està...... pas de fiarse dels peus i cordino al pont de roca i buuuuuuuuuffffff...... ja estic salvat....MARE MEVA.... El que havia fet abans no era suar sang.....aquí he suat sang de veres....

I el Cornador ens tornava a regalar un moment increible, l'haviem rodejat i ara ens donava la cara assolellada, després de la tensió tornar a veure el sol va ser estar al paradís, ens quedava un darrer llarg que la roca era més compacta i que estava al solellet, en Gorfes va pujar primer i va anar tirant sense aturar-se fins a dalt, després de la meva lentitut, veure la seva rapidesa va ser un descans... quan vam arribar a dalt n' Andreu i en Pau ens esperaven allà . Ens vam mirar amb n'Andreu , amb la mirada ja ens vam entendre....ho haviem passat fotut, fotut, fotut els dos.

Ens esperava una petita cresteta guapissima per arribar al cim, vam fer foto de cim perque aquest l'haviem lluitat a les nostres ments amb totes les nostres forces. I és curiòs que es veu que el còs, intel·ligent, sap que l'aventura no s'ha acabat i quan arribes al cim el cos no es relaxa. Has d'arribar al cotxe i llavors sí, llavors la sensació de relax i plaer t'omple fins al darrer troçet de tu...