Directa a la Pepe Ramon

Teniem mig dia per anar a escalar, en Pau me va proposar anar a la Pepe Ramón, és una escalada clàssica de 4 llargs ( cinc si es comença des d'abaix), i ja sols amb la proposta me va començar a entrar el cuquet de la por.....sabia que la Pepe Ramón és una via exigent, sabia que no era fàcil i que ficar-m'hi seria dur , perque d'experiència no vaig sobrat,però també sabia que dur a devora en Pau , és dur un puntal quan tot s'enfonsa.

La Pepe Ramón és una via que té 4 llargs si no es compta el de abaix de tot, que es pot pujar per el costat, caminant.

El primer llarg és el més facilet i vam quedar d'acord amb en Pau que el pujaria jo de primer. La primera part del llarg és un recorregut directe per amunt, per una roca que quan t'hi agafes sona a buit,es diu el "pas dels tambors" perque pegues un toquet amb la ma i sents aquell sò maleït que tanta por ens fa als escaladors, aquell sò a buit, aquell sò que ens posa en tensió....ens posa en alerta i sabem que a partir d'aquell moment no deixarem d'estar al 100%, perque així ens ho exigirà la via.

Tota aquesta primera part es va assegurant amb ponts de roca que anam col·locant , fins que arriba a un pont de roca que està posat de forma permanent.

Aquí comença una travesia cap a la dreta que es fa quasi caminant, per una cornisa que fa un metre d'ample i en la que es veu tot el buit als nostres peus. Aquest tram va ser especialment dur , però anar tirant , anar tirant fins que arribam al final , trobam una pas que hem de treure tot el cos de la cornisa , la sensació de buit , és inmensa, i entram dins una cova.....reunió i posar-se a respirar....buffff, ja hem fet el primer!!!.

Al segon en Pau va anar primer i hi havia un pas amb un desplomillo que es podia assegurar amb un fisurer ( quins collons que s'han de tenir per fer aquest pas assegurat d'un fisurer) i tirant tirant ens trobavem a un pas de plaqueta assegurat amb un parabolt, tot un luxe a una via clàssica.

I al mateix temps ens està avisant del que serà el pas, perque poques vegades hi ha un parabolt si no és perque el pas és dur.

Al següent tram hi havia d'anar jo, i en Pau m'explicava el que me trobaria perque des d'on ell m'assegurava no ens veuriem quan començàs a escalar. Sortida de la reunió i abans d'entrar a una placa, posava un pont de roca que era d'esperar que aguantaria una caiguda, tram de placa ... ( només èren 3 - 4 metres de placa ) a la placa vaig trobar una punteta i hi vaig posar un cordino precari. Quan un posa un cordino a una punteta tan petita ( feia menys de mig dit) el posa per tenir confiança per fer el següent pas, però just després , quan estam fent el pas aquella confiança que abans ens ha donat el cordino, ens la roba la ment analítica que sap que aquell punt d'assegurament és totalment inutil i la ment crida, CRIDA COM MAI dins nostre , dient un pic i un altre NO POTS CAURE...NO POTS CAURE ....NO POTS CAURE.... i la nostra boca pronuncia les paraules que sent cridar dins la nostra ment.....veu com els biceps es van posant durs de la tensió, com les mans comencen a perdre la força perque estrenyen amb tota la seva ànima, veu com la cama esquerra es va carregant perque té tot el pès del còs, veu que ens hem de recolocar, perque sinó ho feim caurem, però al mateix temps veim que cada moviment ens pot tirar per avall. Però quedar-se quiet, és anar lentament cap al punt de no retorn, aquell en el que els músculs ja no tenen forces i cedeixen inevitablement al destí. Però si ens movem potser caurem.....i ens trobam al punt en el que hem de triar....i triam ....no tenim més remei. Movem un poc el peu, per descarregar pès i carregar-l'ho a l'altre peu, aixecam el peu i el col·locam en adherència i hi tornam a carregar pès ....ara encara estam més precaris JODER, JODER, JODER...i desitjam amb totes les forces que el que veim per la ma sigui mínim per poder aixecar-nos.....però quan ho agafam JODER....JODER No ho és..., és una puta merda de presa......però ja no hi ha volta enrera, ja fa estona que no n'hi ha.....tiram el cos per envant en equilibri veient com quasi levitam per poder desferrar els peus de la paret i recolocar-los a un punt més alt , sentim que el buit ens estira amb la força d' un cavall desbocat, com si mil dimonis ens estirassin dels peus per dur-nos directament a l'infern....Però no cedim....estrenyem encara més fort i finalment....finalment col·locam els peus un poc més amunt .... encara a càmera lenta per no caure....i sortim bufant i tirant aire amb el cor a mil pulsacions....

En aquest punt hi havia la continuació del llarg, però vaig trobar un arbre i vaig montar una reunió ( que en teoria no existia) perque en Pau arribàs fins a mi i continuas ell amb el llarg. En veure'l venir cap a mi passejant-se com si res per el tram en el que jo veia els dimonis que m'estiraven dels peus cap a l'infern, em va quedar constància una vegada més de la veterania que té ell i del llarg camí que me queda per arribar a aquest mestre.

Va continuar el llarg amb un pas que no era realment molt dificil i que si s'ha anat amb els nervis tranquils segurament es pot fer sense massa problemes.

I vendria el que seria el 4t llarg de la via ( que jo l'havia convertit en el 5é, quan havia montat una reunió que no existia).

Només estar a la repisa d'aquest llarg, ja impressionava, a davant meu una cova enorme que acabava amb un diedre a la part de dalt.

i Abaix un pati enorme....metres i metres d'altura aeria.

En Pau va anar pujant de primer i quan va arribar a dalt no ens sentiem, vam haver de utilitzar la lògica per saber en quin moment haviem de partir....primer veia que la corda anava estirant a poc a poc...... s'atura una estona( deu estar montant reunió, o deu estar a un pas dificil?) i la corda comença a estirar a tope....( si deu estar montada i ara deu voler reuperar corda)...i jo vaig facilitant la maniobra de recuperar corda ....

quan arriba al final , peg un crit ( que supòs que no deu sentir...perque jo a ell no el sent) perque ell sapi que ja ha arribat al final....deix una estona de temps abans d'escalar perque ell em comenci a assegurar i quan començ a notar estirades seques vol dir que ja m'està assegurant ( suposadament)....a mesura que anava pujant anava notant les estirades i sabia ( amb certesa, ara sí ) que ja estava assegurat.

El darrer llarg va ser una pujada fins al final de la cova i aquí sortir de la cova per un diedre ....posar els peus a cada costat del diedre va ser molt intens perque el que veia entre les cames era tot el buit de la via....tots els metres de la via estaven concentrats entre les meves cames una a cada costat de la paret empenyent per amunt com pujariem per una xemeneia...i a la sortida del diedre....empenyent, fent oposició amb l'esquena, a un costat els peus i a l'altre, l'esquena....i sortida a la dreta....per una punta molt molt aèria....vaig fer fotos del que veia a cada costat i un video, perque sabia que poques vegades tornaria a estar a un lloc tan impressionant com aquell..... aquell moment ( que també vaig plasmar amb un video) és la perfecció feta moment.

Ja adalt la sensació de pau t'envaeix....i sents , notes que estas viu.

Que quan de petit pensava el que era estar viu, pensava que era això....pensava que era viure emocions intenses cada dia de la nostra vida, pensava que era absorbir cada centimetre de mel que hi ha devora del beier ple d'abelles, pensava que viure només te recompensa per aquell que sap arribar al límit de la seva ment i sentir por de fer el pas que ens duu a la incertesa de si caurem o no caurem. I la sensació que pareix que fa molt de temps des que vas programar venir a escalar la Pepe Ramon ( i va ser ahir), perque entre aquell moment i el d'ara han passat tantes coses, tants de pensaments, tantes emocions, tantes sensacions, que és com haver viscut mitja vida en uns instants...

Albahida

N' Andreu ja va fer un escrit d'aquesta escalada, però com que tenia un parell de fotos i videos he decidit complementar-ho

Col.lega i Andreu

El vespre anterior vam acampar a la comuna de bunyola amb en Sinto 

Cordino que ens donava pau i tranquil·litat

Estavem a uns 180 m d'enterra

En Marc el meu col·lega de cordada davant ( quan a un dels dos ens faltava la força....l'altre era a devora per donar canya pels dos....gran cordada!!!)ens vam donar aire l'un a l'altre . A darrera veim en sinto ( que feia cordada amb n'Andreu, el vespre abans haviem fet cordada de cervesses , jo i ell).

Reunió al darrer llarg de la via.

els seguents videos. Va ser una escalada per recordar.

VIDEOS

Hi ha una nova secció de videos que no té cap desperdici. S'accepten suggerències per millorarla.

Veure els videos

Per accedir-hi, basta fer "clic" a la pestanya que posa VIDEOS a la part alta del blog.

MASTER CLASS EN ESCALADA CLÀSSICA.

Vaja setmaneta d'escalada clàssica que ens hem marcat els 4 grapes! Hem pogut gaudir de dues oportunitats immillorables per aprendre una petita part dels secrets d'un vell art: l'escalada clàssica. No es senzill ser un "ca vell" d'aquesta modalitat i no s'aconsegueix en 3 caps de setmana. Però aquí estam noltros, pesats i tossuts com muls, amb la nostra persistència i capacitat de "sufriment"; intentant aprendre els mínims per poder-mos aventurar amb certa garantia en grans recorreguts clàssics...

Segona part del recorregut del Cornador Petit

Ja no domés és voltar un genoll per col.locar el pes, pujar peus per arribar millor a una presa, anar amb els braços estirats per no carregar-los en excés, mantenir la ment freda en els moments de tensió, etc. En el món de la clàssica hi entren molts més factors, des del petit detall de preparar la maleta (si dus massa pes no pujes, però no pot faltar lo indispensable), avançar amb rapidesa en terreny fàcil, ser ràpids en les reunions, conèixer el material... i en el que darrerament feim més feina: llegir la roca (aguantarà? podrem assegurar? podrem pujar? mes amunt, continuarà la mateixa línia, o ens trobarem amb un desplom impossible o una placa improtegible?). La línia de pàrabolts ja no ens indica el camí a seguir... ara és el sentit comú i l'experiència (cosa que per ara no tenim massa) que ens han de guiar fins a la sortida de la via dins el mar de roca en el que tant ens agrada estar immersos.

Be, després de la part mes filosòfica i torradora que m'agrada de tant en tant marcar-me, descriure una mica les activitats, que és el que volia fer abans d'amollar sa petita parrafada.

Varem començar "la setmana clàssica" el dijous que haviem quedat amb un gran mestre, en Pau. En Pau és un jove que fa molts anys que escala dins aquests ambients i ha fet repeticions de moltíssimes vies de clàssica a l'illa, grans clàssiques als Pirineus, algunes obertures de mixte (roca i gel-neu) a Mallorca!, bla bla bla... en definitiva, un autèntic ca vell d'aquestes brutors. Gran escalador i millor persona (com diria en Batxà, jaja) que ho va demostrar tenint la paciència suficient com per anar al Cornador Petit amb en Gorfes, es Col.lega i jo (A. Galmés) i explicarmos com pujar-lo en clàssica. Una pasada d'activitat que es Col.lega ja en va fer un exhaustiu informe l'altre dia: http://4grapes.blogspot.com/2012/03/classica-al-cornador-petit.html

Varem sufrir molt, però varem disfrutar encara més. La via comensava per una zona fàcil que vam fer fora encordar, un o dos llargs que en Pau i jo férem en ensamble i es Col.lega i en Gorfes en dues tirades, un llarg difícil (IV, IV+) amb roca descomposta i uns quants claus rovellats per asegurar abans de arribar a una enorme repisa i els dos llargs finals també de IV o IV+, els mes guapos de tota la via.

Impressionants vistes a Soller des d'una còmoda reunió.

Treballant amb les cordes.

Fent pasos exposats a molts metres de enterre, sobre algunes lloses ben descompostes i assegurats amb una mica de saliva dijuna aferrada a un mosqueto. 

En Gorfes tot relaxat... 

Vaja llarg que mos varem marcar! IV+ descompost en autoprotecció... Res a veure amb qualsevol grau de deportiva. 

L'experiència va ser espectacular, varem aprendre moltíssim i se va valer realment la pena. Varem baixar per una canal i una rosseguera. Un dia complet de muntanya. Va acabar en una sessió cervessera marca de la casa, xerrant de temes compromesos a crits mentre un grup de bulles ens escoltaven amb els cabells drets.

Membres del curs i l'esperó de Sa Gubia al fons. Per algun lloc
d'aquesta paret trancorre la via. 

El diumenge de la mateixa setmana ens tocava una altra sessió de clàssica. Aquest pic estava emmarcada dins el curs d'instructors d'escalada impartit per la federació balear de muntanyisme i escalada que feim es Col.lega i jo (A. Galmés). Per acabar el curs i aprendre un poc mes de clàssica vam decidir pujar la via Albaida, a Sa Gubia. Aquesta és una via preciosa de autoprotecció, 285 metres de roca vertical per on haviem de pujar tots els components del curs. Va partir en Miquel Riera davant, obrint via i marcant el cami a la resta de cordades. Varem fer cordades de dos i jo vaig anar amb en Sinto d'Artà i es Col.lega amb en Marc de Soller. En Sinto i en Marc mereixen una menció a part, són dos autèntics cràcs amb els que disfrutarem de viure una experiència així. Com que erem moltes cordades i haviem quedat tard eren les 12 i el peu de via encara estava ple de gent. Se va fer la 1 i a la fi varem poder partir per amunt. Varem organitzar la cosa perque en Sinto (que escala mooooooooolt mes que jo) fes el llarg més complicat.

En Manolo, es Col.lega i en Marc a una de les reunions. 

Mos pensavem que seria una mica mes senzill del que va ser ja que de grau no era excesivament complicat (IV+) i la roca era compacta, però se veu que lo enfora que estaven els llocs on podiem assegurar, la incertesa dels mateixos i el buit que hi havia davall els nostres peus també van pesar i mos ho varen fer suar de valent!

N'Aitor, que feia cordada amb en Manolo, a un dels llargs. 

En Joan de esRocodrom i en Junillo, que també feien el curs, a una de les reunions. 

Varem anar encadenant llargs un darrere s'altre i varem arribar a la penúltima reunió on s'ajunten les vies Albaida i La Ley del Deseo. Aquí ens hi vam trobar uns alemanys que feien La Ley i ens van destorbar una estona perquè varen enredar una mica la cosa. Això va fer que arribesem damunt de tot casi amb fosca negra després de una bona dosis d'escalada i diversió.

Es Col.lega i Jo que ens anavem trobant de tant en tant als llargs que jo feia de primer i ell de segon. 

En Sinto i jo vam fer el darrer llarg en ensamble per tal de fer mes via (estavem cansats i es feia de nit). Un cop desencordats vam avançar per una cresta molt fàcil però una micona exposada que va fer que no ens poguesem relaxar ni un segon. Un cop arribarem damunt ens vam reunir amb la resta de components del grup i vam fer cim a Sa Gubia abans de començar la baixada.

Fotografia agafada just quant arribarem al cim de Sa Gubia. Sa fosca ens havia agafat!

En fi, una setmana amb molt bons moments que vam aprendre molt de l'escalada, en concret de la modalitat mes bruta i autèntica: la clàssica.

Clàssica al Cornador petit

Com que hem recuperat en Gorfes de l'exili, per celebrar-ho sense alcohol vam decidir anar a fer una clàssica . Vam anar a escalar al Cornador Petit, és la bèstia de muntanya que es veu damunt Sòller. Es diu el Cornador Petit, perque devora hi ha una altra muntanya que encara és més bèstia que aquesta i que és el Cornador Gros, algun dia els 4 grapes escalaran el Cornador Gros , però per ara encara no estam preparats.

Èrem 4, en Gorfes n'Andreu, en Pau ( un company de curs ) i jo ( Albert).

Només començar l'expedició ja es va evidenciar que en Pau tenia un nivell que els 4 grapes desitjariem tenir, però que no tenim. Els coneixements d'aquest home són bèstials en qualitat i en quantitat.

En Pau és un guia de muntanya i això es va notar en la seva manera d'enfocar el món muntanyenc. Quan ens explicava alguna anècdota, quan ens deia com haviem de pujar, quan ens traçava la línia a seguir a través de la paret, ho feia de manera que ens quedas clar que a la muntanya, un dels objectius a seguir és la d'adaptar-se a l'entorn i enfocar els imprevists com a reptes i no com a limitacions

Per pujar vam fer cordada de dos, n'Andreu anava fermat a n'en Pau i en Gorfes anava fermat a jo ( Albert) .D'entrada pensavem que en Pau i n'Andreu anirien per la via de l'esquerra i en Gorfes i jo per la via de la dreta , les dues es junten a prop del cim. La intenció era escalar les dues cordades una per cada costat de muntanya

Però aviat vam veure que ens convenia anar tots junts una cordada darrera l'altra, perque la dificultat que ens trobavem era més gran que els coneixements que teniem els 4 grapes.

No estam massa avessats a anar en clàssica i això es notava perque mentres en Pau ja anava encordat, nosaltres encara haviem de cercar el material .

Quan escalam en esportiva normalment tenim por de caure , però sabem que els anclatges de la paret aguantarien el que fòs, quan escalam en clàssica, els anclatges els anam posant nosaltres i n'hi ha qualque un que el posam perque fa 7 o 8 metres des del darrer anclatge que hem posat, i pensam que no aguantaria el pès de la llana d'una ovella. Però el posam perque no hi ha enlloc més on posar res.

Aquesta va ser la sensació en l'escalada que vam fer, la sensació de no poder caure.

Els clàssics sempre diuen que en escalada clàssica està prohibit caure.

És una altra filosofia, no és tan important l'estil, l'objectiu és pujar. Mos aferravem a carritx, arbrets petitons,gratavem per la terra....allà on fòs per poder pujar, si haguessim trobat les mamelles d'una cabra , també mos hi haguessim aferrat ( de bon gust). Mentres anavem pujant, la vista no anava als punts per aferrar-se, la vista anava als punts on podriem posar qualque cosa per assegurar els darrers metres que haviem fet sense assegurar, a vegades 3 o 4 metres, a vegades 10 o 12 metres. Trobavem un mata i li posavem un cordino enrevoltant del tronc sabent que si caiguessim allò seria com enfonyar sa perdiu dins un turmix.

La via estava a l'ombra durant els quatre primers llargs

Al primer llarg ens vam trobar una plaqueta tombada facileta que ens va fer pensar que seria un passeig.....res més lluny de la realitat que ens esperava ...

Al segon llarg ja veiem que era més vertical i suposavem que seria més dificil....vam suar sang, no perque fòs exageradament dificil sinó perque era molt descompost, anavem escalant blocs de roques que pareixia que estaven enganxats a la paret unicament a traves del fang, va ser digne de posar-se a plorar d'emoció quan vam aconseguir superar aquest llarg, en teniem dos i ens en quedaven tres més.....tota una brutor.

El següent era fàcil i el vam superar sense necessitat d'anar encordats. Una altra vegada el Cornador Petit ens donava un poc de peixet.....ens deia.....tranquils nois vos mimaré......

I després al quart llarg s'ens tornava a girar d'esquena i ens entregava el que per mi va ser el llarg més fotut de la via, un llarg que pujaves uns 15 m fins que arribaves a una fisura lateral que et feia desplaçar-te cap a la dreta lateralment, cap a la dreta, més a la dreta , més ... i que l'únic punt d'assegurament era un cordino angular a una punta que estava mig xapada i que quan li pegaves amb el palmell de la ma el sò que feia era un sò buit ... D'aquí s'anava a un petit resalt que no tenia gaire cosa sòlida on agafar-se... puja els peus....un poquet més .....venga un poquet més....no miris per avall, concentra't....venga ....venga...venga...no miris el puta cordino del que estas assegurat....puta agarre aguanta, cagontot, no te rompis....no te rompis....venga...va....ja no queda res...yaaaaaahhhhhh...i sortida a una repiseta que sols hi cabien els peus....i just just.....venga....espera...baixa les pulsacions....respira....venga va!!! que ja hi sóm!!!.....si agafes aquell pont de roca ja està...... pas de fiarse dels peus i cordino al pont de roca i buuuuuuuuuffffff...... ja estic salvat....MARE MEVA.... El que havia fet abans no era suar sang.....aquí he suat sang de veres....

I el Cornador ens tornava a regalar un moment increible, l'haviem rodejat i ara ens donava la cara assolellada, després de la tensió tornar a veure el sol va ser estar al paradís, ens quedava un darrer llarg que la roca era més compacta i que estava al solellet, en Gorfes va pujar primer i va anar tirant sense aturar-se fins a dalt, després de la meva lentitut, veure la seva rapidesa va ser un descans... quan vam arribar a dalt n' Andreu i en Pau ens esperaven allà . Ens vam mirar amb n'Andreu , amb la mirada ja ens vam entendre....ho haviem passat fotut, fotut, fotut els dos.

Ens esperava una petita cresteta guapissima per arribar al cim, vam fer foto de cim perque aquest l'haviem lluitat a les nostres ments amb totes les nostres forces. I és curiòs que es veu que el còs, intel·ligent, sap que l'aventura no s'ha acabat i quan arribes al cim el cos no es relaxa. Has d'arribar al cotxe i llavors sí, llavors la sensació de relax i plaer t'omple fins al darrer troçet de tu...

"Hola Patricio" per un i "Hola tendinitis" per l'altre!!!

(WIKIESCALADA) 6b:  
       1.Graduació d'una via d'escalada on s'agrupa una secuència de passos fins sense repòs.      
          Secuència més llarga que a un 6a i més curta que un 6c, però no vol dir que més fàcil ni     
          difícil...
       2.(...)


Aquest cap de setmana ha estat una mica agre-dolç per jo; desprès d'una setmana amb dobles secions d'entrenament diaris (matí bicicleta i horabaixa córrer) he arribat al fi de setmana amb una tendinitis al genoll que no m'ha deixat fer els entrenaments que tocaven, així que hem decidit escalar, uns amb més sort que els altres...
 Na Joana ha tancat el fi de setmana encadenant un 5+ i un 6a al primer intent i un 6b al segon intent (6b d'aquests de diccionari),i ha fet un primer intent a un 6a+ "durillo". Mentre que jo no he tengut tanta sort i només he lluitat contra un 7a  que està més que a punt però sempre me toma a un lloc o l'altre (i a més m' ha destroçat es moixios...amb 4 intents) jejeje i he encadenat algunes vies a vista...

6b "Hola Patricio"

Per aquesta pròxima setmana esperam acabar de recuperar ses lesions i poder seguir entrenant (de cada dia falta menys!!!)

CXM Callosa de Segura...duríssima!!!

Molt desnivell en poca distància

El passat diumenge 4 de març, els dos immigrants a terres alicantines varem participar a la darrera prova puntuable per la Copa Valenciana de Carreres de Muntanya.

La prova prometia des de el moment de fer la inscripció i fer un petit estudi del recorregut via on-line, però més quan ens varem anar acostant a la serra de Callosa, i veiem els perfils de les seves muntanyes.

Com de costum, ens varem traslladar un dia abans, i vàrem aprofitar per escalar un poc per la zona (això de un poc na Joana i una via (que jo vaig encadenar al segon “pegue”)  no ho varen entendre).

Una carrera més!!!

Ja estàvem dins el brut, dorsal i xip a punt, 109 pulsacions en repòs, i unes ganes loques de partir a córrer. Desprès del mal moment de la darrera carrera, aquest pic vaig sortir a aguantar una mica el ritme (va durar 2km això de reservar). Als primers km's ja es veia que seria una prova duríssima, amb unes pendents que ens feien anar trepant amb les mans (quatre grapes a matar)... però no va ser fins al km 8 quan va arribar el brut del tot , una pujada i respectiva baixada a un puig a base de trepar, molts passos de cordes, una cresta... molt dura sa pendent, amb 2km pujarem més de 600m de desnivell!!! però aquí no acabava, al km 18 ens quedava repetir la pujada i baixada al cim, i va ser molt molt dur...al final 3h05min i mitja de pulsacions de 170 per fer els 23km. Al final posició 40 de 320 participants.

 Quan vaig arribar a meta pensava trobar na Joana, que aguès decidit abandonar desprès del primer cim, ja que el que quedava desprès era molt dur i uns 120 participants varen abandonar...no va ser així, i vaig estar molt orgullós i a la vegada preocupat... m’anava informant a traves dels voluntaris de protecció civil del grup que tancava la carrera, però en cap moment varen dir el dorsal 180, i això volia dir que anava bé. Quan passaven de les 5 hores de l' inici va arribar na Joana, aconseguint acabar una de les proves més dures que es poden fer dins aquestes distàncies.

Molta pendent, i poca ombra...

 Al final ha aconseguit el segon lloc a la classificació general de la copa a la categoria Promesa.

No es que mos rentàssim es peus...

Febrer: Trail runnig i nous encadenaments!!!

Estàvem ben perduts...resultat de 15Km més! i sense aigua!!!

El mes de febrer ha passat... i ja som de plè dins el març, això significa que queda menys per la UTMSDT, gran cita d'aquesta primavera!!

 Aquestes darreres setmanes, i les pròximes són de dedicació casi exclusiva al trail running, preparant la ultra de la Serra de Tramuntana, dia 21 d'Abril.
 A destacar tenim entrenaments damunt terreny nevat al parc Natural de la Font Roja, entrenaments de llarga distància, amb calor, desorientació i sed, molta sed... (un utèntic entrenament per curses de llarga distància)...al final 43Km amb més de 2500m de desnivell positiu!

Una vista al Puig Campana

Una forma peculiar de baixar d' una via...

 D ' escalada tenim nous encadenaments, i a la vegada pujada de grau per tots dos; na Joana encadenant el seu primer 6b/+ amb "Pa Tu Primo" i jo encadenant "El Guerrero", que és el meu primer 7a+... els altres dies d 'escalada els hem dedicat a visitar zones noves.

Encadenament de "El Guerrero" 7a+

Encadenament de "Pa tu Primo" 6b/+

Coma Fosca

A les 7.30 del dematí de un diumenge, aquesta és la imatge que et queda gravada a la retina .

lllllll

lllll

Visió impressionant del que és la part Nord del Puig Major.

En aquesta expedició treure la càmera de fer fotos de dins la jaqueta era una odisea, fred bestial ...

La sensació que et queda després de una pujada i baixada expres és molt intensa : temps de pujada 3 hores, temps de baixada 2 hores

A la primera part del corredor principal feia sol al cims de les muntanyes, jo passava per el corredor que hi ha enmig, aquest sol feia que és fongués el gel del cim tirant trossos de gel i pedres a dins el corredor,és entretengut esquivar pedres ...

Després es va anar emboirant i sols es veia 20 metres per davant....quan vaig arribar al cim, va fugir sols durant 5 segons el nuvol en el que estava inmers i vaig poder veure una visió impressionant , quan vaig treure la càmera, ja va ser tard, tornava a estar dins la boira, el missatge del Puig Major era ben clar...SOLS QUI HA LLUITAT PER ESTAR AQUÍ DALT PODRÀ VEURE EL PAISSATGE.

El dia següent amb en Gorfes i n'Andreu vam tornar a anar a Sa Coma Fosca, aquest pic per el Corredor Nord, la pujada té molta més pendent.

Desde que als 14 anys , amb el meu germà vam fer una acampada, el Massanella és per mi la muntanya més estimada, potser perque hi he estat moltes vegades, potser perque és la que més nostra sent. I ara després d'haver estat a Sa Coma Fosca continua essent així.

Però en aquesta expedició amb en Gorfes i n'Andreu em va quedar molt clar perque el Puig Major té aquest nom. No sols és la que té més altura, també és la que reserva els majors perills i alhora les millors aventures.

Després d'arribar al cim vam rodejar les antenes i vam passar per Sa Cresta de na Rius, és una cresta que en condicions normals la feriem molt ràpida, però després de fer la pujada per el corredor i amb tota la neu que duia sa cresta ens va costar molt, Teniem una traça oberta a la neu que vam anar seguint, sense saber en quin moment s'acabaria la traça o si arribaria fins al final .

Cada vegada m'anava trobant més cansat, s'anaven apagant les meves energies ( duia la pallissa del dia abans al cos) i en Gorfes i n'Andreu, em van descarregar la motxilla completament, ells van agafar tot el pès.

Quan pensavem que la cosa s'acabava, van començar a venir

uns desnivells brutals que sols podiem salvar amb les cordes que duiem a la motxilla, esperaven que bastassin, perque sols podiem fer rappels de 20 metres de llargada, 4 rappels...era tirar la corda i mirar si arribava o no arribava, i justet justet anar fent.

Anavem caminant per la cresta , anavem fent metres , sense aturar perque les hores fugien, la posta de sol començava a arribar i sabiem que tornar enrera ja no era possible, no haguessim pogut pujar el que haviem baixat amb la corda.

Sabiem que dormir a la muntanya amb les temperatures baix zero amb tant poca protecció tampoc era possible, la única sortida era trobar el suposat camí que deia el mapa ( i que la neu feia impossible de trobar).

Per acabar sa festa de la manera més fotuda possible, veiem el cotxe molt més avall que nosaltres, això volia dir que d'alguna manera hauriem de baixar aquell desnivell , i si per si la festa no havia estat feresta s'afegia un poal de pebres covents, les marques de les potades s'en anaven cap a una part de la muntanya que pareixia necessitar un rappel més llarg del que feien les nostres cordes.

La sensació era: estar morts fisicament, estar KO mentalment, i els elements no ens deixaven ni un moment de treva.....al límit tot el temps i haviem de decidir....seguir les petjades o be arriscar-nos a continuar recte. Els 4 Grapes vam posar tots els bistecs damunt sa torradora amb els osos polars que feien voltes pel bosc....i vam tirar recte....dubtant, cansats , i sense el cos per gaires errors ....i finalment, finalment, després de cercar per entre les roques gelades, despres de provar tres o quatre camins equivocats, després de pensar que la nit seria molt llarga, que seria molt freda, finalment vam trobar un pas que fermant la corda a una roca vam poder baixar.

Quan ja a la civilització menjavem un Kebab dins un bar, la pregunta era aquella que ja ens comença a no sorprendre: Quan les coses estaven tant fotudes per allà dalt,pensaves mai que ara podries estar aquí assegut menjant un Kebab tranquil·lament?

La resposta ja ens comença a ser habitual: NO, és el millor Kebab que he menjat mai!