Coma Fosca

A les 7.30 del dematí de un diumenge, aquesta és la imatge que et queda gravada a la retina .

lllllll

lllll

Visió impressionant del que és la part Nord del Puig Major.

En aquesta expedició treure la càmera de fer fotos de dins la jaqueta era una odisea, fred bestial ...

La sensació que et queda després de una pujada i baixada expres és molt intensa : temps de pujada 3 hores, temps de baixada 2 hores

A la primera part del corredor principal feia sol al cims de les muntanyes, jo passava per el corredor que hi ha enmig, aquest sol feia que és fongués el gel del cim tirant trossos de gel i pedres a dins el corredor,és entretengut esquivar pedres ...

Després es va anar emboirant i sols es veia 20 metres per davant....quan vaig arribar al cim, va fugir sols durant 5 segons el nuvol en el que estava inmers i vaig poder veure una visió impressionant , quan vaig treure la càmera, ja va ser tard, tornava a estar dins la boira, el missatge del Puig Major era ben clar...SOLS QUI HA LLUITAT PER ESTAR AQUÍ DALT PODRÀ VEURE EL PAISSATGE.

El dia següent amb en Gorfes i n'Andreu vam tornar a anar a Sa Coma Fosca, aquest pic per el Corredor Nord, la pujada té molta més pendent.

Desde que als 14 anys , amb el meu germà vam fer una acampada, el Massanella és per mi la muntanya més estimada, potser perque hi he estat moltes vegades, potser perque és la que més nostra sent. I ara després d'haver estat a Sa Coma Fosca continua essent així.

Però en aquesta expedició amb en Gorfes i n'Andreu em va quedar molt clar perque el Puig Major té aquest nom. No sols és la que té més altura, també és la que reserva els majors perills i alhora les millors aventures.

Després d'arribar al cim vam rodejar les antenes i vam passar per Sa Cresta de na Rius, és una cresta que en condicions normals la feriem molt ràpida, però després de fer la pujada per el corredor i amb tota la neu que duia sa cresta ens va costar molt, Teniem una traça oberta a la neu que vam anar seguint, sense saber en quin moment s'acabaria la traça o si arribaria fins al final .

Cada vegada m'anava trobant més cansat, s'anaven apagant les meves energies ( duia la pallissa del dia abans al cos) i en Gorfes i n'Andreu, em van descarregar la motxilla completament, ells van agafar tot el pès.

Quan pensavem que la cosa s'acabava, van començar a venir

uns desnivells brutals que sols podiem salvar amb les cordes que duiem a la motxilla, esperaven que bastassin, perque sols podiem fer rappels de 20 metres de llargada, 4 rappels...era tirar la corda i mirar si arribava o no arribava, i justet justet anar fent.

Anavem caminant per la cresta , anavem fent metres , sense aturar perque les hores fugien, la posta de sol començava a arribar i sabiem que tornar enrera ja no era possible, no haguessim pogut pujar el que haviem baixat amb la corda.

Sabiem que dormir a la muntanya amb les temperatures baix zero amb tant poca protecció tampoc era possible, la única sortida era trobar el suposat camí que deia el mapa ( i que la neu feia impossible de trobar).

Per acabar sa festa de la manera més fotuda possible, veiem el cotxe molt més avall que nosaltres, això volia dir que d'alguna manera hauriem de baixar aquell desnivell , i si per si la festa no havia estat feresta s'afegia un poal de pebres covents, les marques de les potades s'en anaven cap a una part de la muntanya que pareixia necessitar un rappel més llarg del que feien les nostres cordes.

La sensació era: estar morts fisicament, estar KO mentalment, i els elements no ens deixaven ni un moment de treva.....al límit tot el temps i haviem de decidir....seguir les petjades o be arriscar-nos a continuar recte. Els 4 Grapes vam posar tots els bistecs damunt sa torradora amb els osos polars que feien voltes pel bosc....i vam tirar recte....dubtant, cansats , i sense el cos per gaires errors ....i finalment, finalment, després de cercar per entre les roques gelades, despres de provar tres o quatre camins equivocats, després de pensar que la nit seria molt llarga, que seria molt freda, finalment vam trobar un pas que fermant la corda a una roca vam poder baixar.

Quan ja a la civilització menjavem un Kebab dins un bar, la pregunta era aquella que ja ens comença a no sorprendre: Quan les coses estaven tant fotudes per allà dalt,pensaves mai que ara podries estar aquí assegut menjant un Kebab tranquil·lament?

La resposta ja ens comença a ser habitual: NO, és el millor Kebab que he menjat mai!