Directa a la Pepe Ramon

Teniem mig dia per anar a escalar, en Pau me va proposar anar a la Pepe Ramón, és una escalada clàssica de 4 llargs ( cinc si es comença des d'abaix), i ja sols amb la proposta me va començar a entrar el cuquet de la por.....sabia que la Pepe Ramón és una via exigent, sabia que no era fàcil i que ficar-m'hi seria dur , perque d'experiència no vaig sobrat,però també sabia que dur a devora en Pau , és dur un puntal quan tot s'enfonsa.

La Pepe Ramón és una via que té 4 llargs si no es compta el de abaix de tot, que es pot pujar per el costat, caminant.

El primer llarg és el més facilet i vam quedar d'acord amb en Pau que el pujaria jo de primer. La primera part del llarg és un recorregut directe per amunt, per una roca que quan t'hi agafes sona a buit,es diu el "pas dels tambors" perque pegues un toquet amb la ma i sents aquell sò maleït que tanta por ens fa als escaladors, aquell sò a buit, aquell sò que ens posa en tensió....ens posa en alerta i sabem que a partir d'aquell moment no deixarem d'estar al 100%, perque així ens ho exigirà la via.

Tota aquesta primera part es va assegurant amb ponts de roca que anam col·locant , fins que arriba a un pont de roca que està posat de forma permanent.

Aquí comença una travesia cap a la dreta que es fa quasi caminant, per una cornisa que fa un metre d'ample i en la que es veu tot el buit als nostres peus. Aquest tram va ser especialment dur , però anar tirant , anar tirant fins que arribam al final , trobam una pas que hem de treure tot el cos de la cornisa , la sensació de buit , és inmensa, i entram dins una cova.....reunió i posar-se a respirar....buffff, ja hem fet el primer!!!.

Al segon en Pau va anar primer i hi havia un pas amb un desplomillo que es podia assegurar amb un fisurer ( quins collons que s'han de tenir per fer aquest pas assegurat d'un fisurer) i tirant tirant ens trobavem a un pas de plaqueta assegurat amb un parabolt, tot un luxe a una via clàssica.

I al mateix temps ens està avisant del que serà el pas, perque poques vegades hi ha un parabolt si no és perque el pas és dur.

Al següent tram hi havia d'anar jo, i en Pau m'explicava el que me trobaria perque des d'on ell m'assegurava no ens veuriem quan començàs a escalar. Sortida de la reunió i abans d'entrar a una placa, posava un pont de roca que era d'esperar que aguantaria una caiguda, tram de placa ... ( només èren 3 - 4 metres de placa ) a la placa vaig trobar una punteta i hi vaig posar un cordino precari. Quan un posa un cordino a una punteta tan petita ( feia menys de mig dit) el posa per tenir confiança per fer el següent pas, però just després , quan estam fent el pas aquella confiança que abans ens ha donat el cordino, ens la roba la ment analítica que sap que aquell punt d'assegurament és totalment inutil i la ment crida, CRIDA COM MAI dins nostre , dient un pic i un altre NO POTS CAURE...NO POTS CAURE ....NO POTS CAURE.... i la nostra boca pronuncia les paraules que sent cridar dins la nostra ment.....veu com els biceps es van posant durs de la tensió, com les mans comencen a perdre la força perque estrenyen amb tota la seva ànima, veu com la cama esquerra es va carregant perque té tot el pès del còs, veu que ens hem de recolocar, perque sinó ho feim caurem, però al mateix temps veim que cada moviment ens pot tirar per avall. Però quedar-se quiet, és anar lentament cap al punt de no retorn, aquell en el que els músculs ja no tenen forces i cedeixen inevitablement al destí. Però si ens movem potser caurem.....i ens trobam al punt en el que hem de triar....i triam ....no tenim més remei. Movem un poc el peu, per descarregar pès i carregar-l'ho a l'altre peu, aixecam el peu i el col·locam en adherència i hi tornam a carregar pès ....ara encara estam més precaris JODER, JODER, JODER...i desitjam amb totes les forces que el que veim per la ma sigui mínim per poder aixecar-nos.....però quan ho agafam JODER....JODER No ho és..., és una puta merda de presa......però ja no hi ha volta enrera, ja fa estona que no n'hi ha.....tiram el cos per envant en equilibri veient com quasi levitam per poder desferrar els peus de la paret i recolocar-los a un punt més alt , sentim que el buit ens estira amb la força d' un cavall desbocat, com si mil dimonis ens estirassin dels peus per dur-nos directament a l'infern....Però no cedim....estrenyem encara més fort i finalment....finalment col·locam els peus un poc més amunt .... encara a càmera lenta per no caure....i sortim bufant i tirant aire amb el cor a mil pulsacions....

En aquest punt hi havia la continuació del llarg, però vaig trobar un arbre i vaig montar una reunió ( que en teoria no existia) perque en Pau arribàs fins a mi i continuas ell amb el llarg. En veure'l venir cap a mi passejant-se com si res per el tram en el que jo veia els dimonis que m'estiraven dels peus cap a l'infern, em va quedar constància una vegada més de la veterania que té ell i del llarg camí que me queda per arribar a aquest mestre.

Va continuar el llarg amb un pas que no era realment molt dificil i que si s'ha anat amb els nervis tranquils segurament es pot fer sense massa problemes.

I vendria el que seria el 4t llarg de la via ( que jo l'havia convertit en el 5é, quan havia montat una reunió que no existia).

Només estar a la repisa d'aquest llarg, ja impressionava, a davant meu una cova enorme que acabava amb un diedre a la part de dalt.

i Abaix un pati enorme....metres i metres d'altura aeria.

En Pau va anar pujant de primer i quan va arribar a dalt no ens sentiem, vam haver de utilitzar la lògica per saber en quin moment haviem de partir....primer veia que la corda anava estirant a poc a poc...... s'atura una estona( deu estar montant reunió, o deu estar a un pas dificil?) i la corda comença a estirar a tope....( si deu estar montada i ara deu voler reuperar corda)...i jo vaig facilitant la maniobra de recuperar corda ....

quan arriba al final , peg un crit ( que supòs que no deu sentir...perque jo a ell no el sent) perque ell sapi que ja ha arribat al final....deix una estona de temps abans d'escalar perque ell em comenci a assegurar i quan començ a notar estirades seques vol dir que ja m'està assegurant ( suposadament)....a mesura que anava pujant anava notant les estirades i sabia ( amb certesa, ara sí ) que ja estava assegurat.

El darrer llarg va ser una pujada fins al final de la cova i aquí sortir de la cova per un diedre ....posar els peus a cada costat del diedre va ser molt intens perque el que veia entre les cames era tot el buit de la via....tots els metres de la via estaven concentrats entre les meves cames una a cada costat de la paret empenyent per amunt com pujariem per una xemeneia...i a la sortida del diedre....empenyent, fent oposició amb l'esquena, a un costat els peus i a l'altre, l'esquena....i sortida a la dreta....per una punta molt molt aèria....vaig fer fotos del que veia a cada costat i un video, perque sabia que poques vegades tornaria a estar a un lloc tan impressionant com aquell..... aquell moment ( que també vaig plasmar amb un video) és la perfecció feta moment.

Ja adalt la sensació de pau t'envaeix....i sents , notes que estas viu.

Que quan de petit pensava el que era estar viu, pensava que era això....pensava que era viure emocions intenses cada dia de la nostra vida, pensava que era absorbir cada centimetre de mel que hi ha devora del beier ple d'abelles, pensava que viure només te recompensa per aquell que sap arribar al límit de la seva ment i sentir por de fer el pas que ens duu a la incertesa de si caurem o no caurem. I la sensació que pareix que fa molt de temps des que vas programar venir a escalar la Pepe Ramon ( i va ser ahir), perque entre aquell moment i el d'ara han passat tantes coses, tants de pensaments, tantes emocions, tantes sensacions, que és com haver viscut mitja vida en uns instants...